Por la España que creían mejor
A la recerca d’una memòria històrica compartida
Manel Clemente

Presentació
«En memoria de todos los que dieron la vida por la España que creían mejor». Amb aquest text aplicat  l’any 2010 sobre un monolit de pedra en la secció setena dreta del Cementiri de València s’intentava retre homenatge a les aprop de 23.0000 víctimes republicanes enterrades en diverses fosses comunes del cementiri durant el franquisme, des de l'1 d'abril de 1939 fins al 31 de desembre de 1945.
Aquestes paraules, però, segons el Fòrum per la Memòria del País Valencià i altres associacions, no respectaven la memòria de les persones enterrades, que havien estat víctimes de la repressió franquista.
Per aquest motiu el missatge va ser eliminat l'octubre de 2015 i des de llavors el monument està format per una desolada pedra llissa, decorada amb dues peces metàl·liques, que sembla il·lustrar la dificultat per consensuar una memòria històrica compartida a l’estat espanyol.
Por la España que creían mejor és un projecte en curs que convida als espectadors a recuperar aquesta memòria històrica. I ho fa mitjançant la documentació fotogràfica -acompanyada d’uns texts explicatius- d’uns espais vinculats a una guerra civil que, com tota guerra, va generar horror i tragèdia entre tots dos bàndols.
Un horror i tragèdia que gestionats al llarg del temps de forma desigual i diversa en postguerra, dictadura i posterior democràcia, avui encara requereixen una profunda revisió.
Una anàlisi global de les diferents estratègies i recursos utilitzats en la recuperació de la memòria de la Guerra Civil evidencia que, tot i que tot l’estat comparteix una mateixa Llei de Memòria Històrica, aquesta és aplicada de forma més o menys laxa en funció de les circumstàncies sociopolítiques de cada comunitat autonòma i de la seva participació en la guerra i la postguerra. 
Aparentment el conflicte entre les dues Espanyes –teòricament superat durant la transició democràtica- segueix present a l’estat espanyol quan es tracta de gestionar aquest passat convuls i tràgic.
Tal vegada la nostra mirada a aquest passat  està condicionada per la vinculació al nostre present, dificultant-nos així l’acceptació d’uns fets històrics suficientment contrastats, irrefutables.
Tal vegada de forma equivocada ens creiem responsables dels errors que van cometre els nostres ancestres o ben al contrari, orgullosos dels seus encerts.
I tal vegada també, alguns dels nostres polítics, conscients del valor identitari d’ aquest errors o encerts s’obstinen en mantenir aquestes dues Espanyes en un paradoxal detriment  d’un consens en l’aplicació de la Llei de la Memòria històrica.
En un moment en què les suposades institucions democràtiques de l’estat espanyol s’obstinen a posar límits a les nostres llibertats és esencial preservar de forma responsable els vestigis  del nostre passat recent.

Un breu recorregut per la mostra
El conjunt d’imatges que Manel Clemente ha seleccionat per la presentació del projecte al Claustre de l’Hospital de Torroella de Montgrí contempla localitzacions ubicades a diferents punts de l'estat espanyol, així com els camps de concentració del sud de França i el de Mauthausen.
El recorregut s’inicia amb una mirada als pocs vestigis que queden del camp de concentració de Miranda de Ebro, el camp franquista de més llarga durada –de 1937 a 1947- que va arribar a retenir a uns 65.000 presos republicans. Durant els seus tres últims anys de vida, però, la seva funció va ser una altra: custodiar als nazis i col·laboracionistes, molts dels quals van poder fugir cap a Sudamèrica gràcies al plan Odessa.
A continuació ens endinsem en la tragèdia de la Guerra Civil mitjançant  les runes de dues poblacions devastades pel conflicte: Belchite i Corbera d’Ebre. Mentre la primera va ser assetjada per les forces republicanes en un intent d’aconseguir una victoria més moral que logística, la segona va ser bombardejada per l’aviació italiana i la Legió Condor. Belchite Viejo va ser  preservat pel general Franco com a mostra d’allò que va ser capaç de cometre la “barbàrie roja”. El Poble Vell de Corbera, totalment arrassat, es va mantenir en l’oblit fins l’arribada de la democràcia.

De forma simbòlica l’exposició ens condueix al petit homenatge a una de tantíssimes fosses comunes del territori espanyol, la del Monte de Estépar, a 20 km de Burgos, capital de  l'Espanya nacional durant la Guerra. En aquest indret  més de 400 fidels a la República van ser assassinats pels falangistes a l’inici de la guerra, l’estiu de 1936.
Però el projecte de Manel Clemente contempla també la repressió republicana. La Catedral d’Eivissa alberga així la placa memorial a les 113 víctimes –gent acomodada i propera a l’Església- assassinades pels anarquistes al setembre de 1936 en la tragèdia batejada com “els fets del Castell”.
Més desolador encara és l’anomenat Cementerio de los Mártires de Paracuellos del Jarama, on reposen les aproximadament 1.000 víctimes suposadament simpatitzants del cop d’estat del general Franco que varen ser assassinades al Novembre de 1936 per uns republicans incontrolats.
Aquests homenatges propers als vencedors de la guerra poden materialitzar-se a casa nostra en memorials de difícil acceptació per l'opinió pública, que arriben a sobreviure en la mesura que són relativament silenciats. Com el cas  a l’entrada de l’Abadia benedictina de Monserrat del Monument al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. La escultura d’un requeté mig incorporat i moribund està ubicada davant la cripta-mausoleu on reposen els cossos dels 319 requetés catalans morts per Déu i per la Pàtria.
Els monjos benedictins custodien també el que és sense cap dubte el memorial més reconegut i a la vegada més polèmic de l’estat: el Valle de los Caídos. En el seu interior juntament a les aprop  de 40.000 víctimes de la Guerra Civil –nacionals i republicans- descansen els cossos del dictador Francisco Franco i del fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera.
Continua la mostra amb una de les localitzacions més emblemàtiques de la repressió franquista a Barcelona: el Fossar de la Pedrera. És en aquest indret on està ubicada la fossa comuna de -entre d’altres- les aprop de 4.000 víctimes executades pel règim franquista, moltes d’elles durant els any 40. I és aquí on reposa també el president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat al Castell de Montjuic l’any 1940.
El recorregut que ens proposa Manel Clemente passa també per Alacant, la última ciutat a rendir-se a les tropes franquistes l’Abril de 1939. Aquesta ciutat va patir continuats bombardejos durant el conflicte entre els quals destaca el perpetrat per l’aviació Legionaria Italiana el 25 de Maig de 1938 sobre el Mercat Central i que va acabar amb la vida de més de 300 civils tal com il·lustra la placa memorial fotografiada.
El fet que que València esdevingués la capital de l'Espanya republicana durant el conflicte va propiciar que el seu territori patís de forma especialment cruenta la repressió en temps de postguerra. Donen testimoni d’aquest fet el memorial instal·lat al Cementiri de Paterna, que acull la fossa comuna on reposen les més de 2.000 víctimes fidels a la república afusellades entre 1939 i 1950, principalment en l’anomenat Paredón de España, a pocs metres del cementiri i avui en un lamentabe estat d’oblit institucional.
Continua la mostra amb una imatge de l'escultura memorial al Camp d’Albatera, a uns 50 kms d’Alacant. Inicialment obert durant el conflicte com a camp de treball pels presos nacionals, en acabar la guerra va esdevenir camp de concentració franquista on  es calcula que van morir prop de 25.000 presos republicans. Avui dia, en un esforç institucional d’amnèsia col·lectiva l'únic vestigi del camp de concentració d'Albatera és un petit cobert de maó que estava a prop de la porta d'entrada i que ara s'utilitza com a magatzem d'eines.
Una mirada retrospectiva a les conseqüències de la Guerra Civil exigeix també una anàlisi de la gestió dels exiliats als camps de concentració del sud de França on milers de refugiats varen ser retinguts molt sovint en circumstàncies deplorables. Les institucions franceses han fet en els últims anys un esforç en el reconeixement dels abusos i errors perpetrats inicialment per la República Francesa i després per la França de Vichy en la gestió de l’anomenada Retirada. Es així destacable el rigor històric i ètic aplicat als  memorials dels camps d’internament de Ribesaltes, Argelès-sur-Mer i Gurs. En el cas del primer la preservació dels barracons facilita la comprensió de la tragèdia. La pèrdua dels vestigis dels altres dos queda subsanada pel seu rigor documental e inclús en el camp de Gurs per la reconstrucció parcial del complex.
Les imatges que Manel Clemente inclou en aquesta presentació del projecte mostren el Cementiri dels Espanyols d’Argelès-sur-Mer i la Casa de Guàrdia i el cementiri del camp de  Gurs.
Alguns dels exiliats republicans no van acabar, però, el seu èxode a la França ocupada. I així van compartir el destí de  tantíssims jueus,  el trasllat als camps nazis de concentració i extermini. Tal va ser el cas dels més de 7.500 espanyols deportats amb el beneplàcit de les autoritats franquistes al camp de Mauthausen (Àustria). Manel Clemente presenta tres imatges d’un camp que va veure morir uns 4.816 espanyols fidels a la República.
El recorregut de l’exposició acaba amb la localització que ha inspirat el títol de la mateixa: la secció setena dreta del cementiri de València. Les més de 23.000 víctimes republicanes enterrades en fosses comunes del cementiri no van ser obstacle per que durant anys l’Ajuntament democràtic s’obstinés en construir nous panteons sobre aquestes. Aquesta obsessió de construir sobre mort va arribar al seu punt més crític l’any 2006, en fer servir com a material constructiu per una remodelació topogràfica a Sagunt, la terra de la la secció setena dreta. Aquesta, plena de restes humanes, va haver de ser retornada a origen i aixó va forçar l’Ajuntament a preservar la fossa i a construir l’any 2010 un monument en homenatge a les víctimes. Un monument amb missatge que transformat l’any 2015 en desolada pedra llisa sembla avui  il·lustrar el fracàs en el consens d’una memòria històrica compartida a l’estat espanyol
Camp de concentració de Miranda de Ebro, Burgos
Belchite, Pueblo Viejo
Belchite, Pueblo Viejo
Belchite, Pueblo Viejo

Belchite, Pueblo Viejo

Corbera d'Ebre, Poble Vell

Corbera d'Ebre, Poble Vell

Monte de Estépar, Burgos. Fossa comuna

Eivissa, Catedral de Santa Maria

Cementerio de los Mártires de Paracuellos del Jarama

Monument al Terç de Requetès de Mare de Déu de Monserrat

Valle de los Caídos

Barcelona, Fossar de la Pedrera

Alacant, placa memorial a les víctimes del bombardeig al Mercat Central

Cementiri de Paterna, memorial a les víctimes republicanes

Cementiri de Paterna

Camp d'Albatera, escultura memorial

Argelès-sur-Mer, Cimetière des Espagnols

Camp de Gurs, caseta d'entrada

Camps de Gurs, cementiri

Camp de concentració i extermini de Mauthausen

Camp de concentració i extermini de Mauthausen

Camp de concentració i extermini de Mauthausen, memorial a les víctimes republicanes

Cementiri de València. Moument a les víctimes republicanes. Originàriament amb el text:

«En memoria de todos los que dieron la vida por la España que creían mejor»

Back to Top